Fa poc més d'un any que les més dolentes previsions es van anar complint dia a dia, mort a mort, entre tots aquells que van patir un dels desastres meteorològics poc coneguts i que per desgràcia es va fer famós, EL SUNAMI.
Eren dies de tragèdia llunyana però propera mercès a les noves tecnologies que quasi ens van permetre veure com la terrible onada feia malbé milers i milers de quilòmetres de costa i per suposat com desapareixien i morien milers i milers de persones que tenien el mar com el seu entorn natural o de vacances.
Molts van entendre que la terra és viva, que la terra no és una peça de guix que roda sobre ella mateixa, sinó que es comporta com qualsevol ésser viu. Aquesta vegada va tremolar, no sabem si de fred o de massa escalfament, que per això ja hi ha els teòrics per discutir-ne fins a l'eternitat (si és que existeix o hi arribem).
Era trist que les víctimes fossin de dues categories, les alienes a aquells paratges i les que n'eren d'aquell territori. Van morir-hi europeus del Nord, australians de més al sud, i desenes de milers d'"indígenes" (fins a 250.000 diuen). I què s'ha fet per aquesta gent? Molt d'esforç humanitari, especialment desinteressat de gent de les ong's, i una manca total d'inversió pública quan ja ha passat un any. Lamentablement sempre es comet el mateix pecat, molta sensibilitat i poca acció contundent per part dels més rics (dels Estats que fan guerres contra qui calgui i tenen satèlits a raig volant pel nostre cel - que un dia també dirà prou-).
Avui dia dels sants innocents recordem amb certa recança per tot allò que no es va fer ni es farà, a tots els innocents que veuen estroncada la seva existència per ser, sobretot, pobres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada